- Mama, quina va ser la meva primera paraula?
- La teva primera paraula... ah sí! Quina ràbia! Tu creus que t'he de portar nou mesos a la panxa, t'he de donar de mamar i et trio el nom, perquè després, tot d'una, decideixis dir "papa"?
Aquesta va ser la reacció de la meva mare quan intentava extreure informació per escriure la primera entrada del bloc. Vaig explicar-li que no s'havia d'enfadar, que potser no sabia ni que estava anomenant el meu pare, ja que als nadons els és més fàcil fer una p que una m... però no hi va haver manera que entrés en raó. Així que, per evitar entrar en conflictes familiars més profunds, basaré l'entrada en els meus propis records i en la meva recerca pel "baúl de los recuerdos", on guardo tots els llibres i llibretes de la meva infantesa.
El meu pare és de Cuenca i la meva mare de Sallent, poble on jo vaig néixer i créixer. Els meus progenitors parlen castellà entre ells, però quan jo vaig néixer van decidir que amb el papa parlaria castellà i amb la mama, català. No sabria dir en quina llengua vaig començar a parlar, però sempre m'han recordat que quan jugava, alguns ninos parlaven en castellà i d'altres en català i sovint feien code-switching entre les dues llengües. Així doncs, puc dir que tinc la sort de tenir dues llengües maternes, que en l'actualitat domino per igual, tot i que el castellà s'ha quedat més com la "llengua de casa" i el català ha esdevingut la meva llengua de comunicació habitual en la resta d'àmbits.
Com qualsevol altre infant a Catalunya, vaig ser escolaritzada en català i segurament vaig començar a escriure en aquesta llengua. Als 7 o 8 anys vaig començar a estudiar de forma formal la meva primera llengua estrangera: l'anglès, del qual podria dir que tinc un C1. Més endavant, la meva rebel·lia adolescent va convèncer els meus pares per deixar la música i el violoncel, tot i que en les negociacions prèvies vam arribar a l'acord que havia de començar amb una altra llengua estrangera, que en l'actualitat s'ha convertit en un dels meus principals maldecaps, l'alemany, del qual em van certificar un B2 l'estiu passat, però jo no n'estic tan convençuda...
En aquells anys d'institut també vaig poder fer un tastet de francés. Llàstima que es quedés només en això. La professora no ens va saber encoratjar prou i la majoria vam agafar l'optativa de francès per anar a França a final de curs. A part d'això, tinc molt bon record de totes les classes de català i de castellà, i de les d'anglès a l'acadèmia. Encara queda molt camí per fer als instituts públics en el camp de les llengües estrangeres!
En 10 anys m'agradaria haver superat els meus problemes amb l'alemany, saber francès de debò(i no inventar-me'l, com faig ara) i, per què no? Aprendre rus! Tinc ganes d'escriure en un altre alfabet. El cirílic no ha de ser gaire més difícil que el grec! (sí, també vaig estudiar llengües mortes a batxillerat). M'agradaria treballar amb les meves llengües maternes, tant aquí com a Europa, però m'encantaria tenir temps i ganes per seguir aprenent llengües estrangeres durant tota la meva vida.
PD: Des de ben petita m'ha encantat llegir i escriure. I en tinc proves. El text que heu pogut llegir a l'inici probablement sigui el meu primer conte, titulat La classe de les Sirenes. Tingueu pietat i no rigueu gaire!
No hay comentarios:
Publicar un comentario